Síria, Jordània i Palestina, les sensacions d’un viatge per la terra calenta

Escollir aquesta destinació no va ser fàcil. Vam sopesar els aspectes positius i altres que ens plantejaven dubtes, però que amb el decurs del viatge i ara ja acabat i un xic reposat s’han esvaït completament.

Feia temps que voliem viatjar per aquesta part del mon, poc turística i amb moltes coses per oferir i omplir la nostra curiositat de viatgers, teníem l'agradable record del viatge a Egipte anys enrera. Els nostres dubtes venien per la part de la seguretat d'aquesta zona sempre complicada ja que anavem amb tota la família i pel possible esgotament dels meus fills en especial la Mar que ha fet 6 anys durant el viatge.

He de dir que he acabat plenament satisfet. Ens hem sentit segurs durant tot el viatge sense cap problema, i els nens s’ho han passat prou bé a pesar de la calor i de les matinades, la gent fantàstica i els països sorprenents, en especial m’ha agradat Síria i Jerusalem.

Varem entrar per Amman, la veritat no te gaire per veure, però com ja ho sabíem pels fòrums, varem estar de passada. La primera visita interessant va ser Jerash, i aquí el primer referent per tot el viatge i que encara s’aguditzaria més en Síria, els fantàstics records de cultures passades, pràcticament en estat natural, amb la tristor de veure capitells de columnes mil·lenàries fetes servir com esglaons.

D’aqui ja varem passar a Siria, com sempre en transport públic autocar, taxi o tren. Ara va tocar autostop, bus i taxi, fins arribar a Damasc, la frontera amb Síria, que varem travessar per un pas fronterer secundari. Ens va sembla una xic atrevida l'entrada, sense gaire gent, cap turista, poques indicacions ... tota ella recordava a Espanya unes quantes dècades enrera.

Això si tant en Jordània com en Síria en qualsevol lloc les fotos dels dirigents, siguin monarques o presidents, al costat de la bandera... molt patriotic...

Després de diferents canvis de conductor durant el trajecte (però sense canviar de vehicle) l'últim taxista que ens va portar a l’hotel, com també seria una màxima del viatge no es conexia el camí i va donar una certa volta, el preu ja el portavem tancat i evidenment no li varem voler pagar més del que ja haviem pactat.

El taxi a Siria i Jordania és extremadament econòmic. Com aqui farà trenta anys supleix el tranport públic, i fa servei de taxi compartit i amb rutes fixes a preus ridículs. Pels estrangers la tònica es cobrar-nos aproximadament el doble, tot i així és baratisim. Una anècdota: un taxista ens va cobrar el que marcava el taximetre.

Damasc la ciutat més antiga del mon, com vam llegir en algun cartell totes les ciutats tenen història però a Damasc la història comença. En Damasc el més atraient es el seu zoco, llàstima del seu estat d’abandonament, possiblement des que va deixar de ser dels turcs en el 1917 no s’ha fet res, però tot i aixi és atraient. La mezquita principal és també prou interessant. Passejar per la nit i sopar en un dels terrats dels restaurants de la ciutat ubicats en antigues cases damascenes és per recordar...

Comencem a veure dones amb burka que aniran en augment cap al nord, a la vegada al costat dels burkes també altres dones amb vestimentes més o menys occidentals. Per cert no m’esperava la pell tant clara dels siris i tampoc les dones tant guapes.

D’aqui varem anar cap a Palmira, que em va agradar ? Tot, la sensació més que les runes en concret, la posta de sol, el desert, la sorra, al mig del desert on s'alçava la impressionant capital de la reina Zenobia, l'amable taxista,.....

Després vam partir cap a Crac del Caballers, aqui varem tenir el transport mes incòmode del viatge un bus replet i especialment antic. Quan arribes al castell si fas volar l’imaginació, el veus amb els creuats, et sembla que estas dins de les pel.lícules.

Aqui varem cometre l’error de voler fer un canvi per tal que els nens gaudissin un xic de la platja, varem anar cap a Tartus (un poble turístic que s'omple en dies de festa de la població local). Em va recordar la platja del Poble Nou fa 30 anys, bruta i plena de pedres. Les famílies montaven els seus xiringuitos (amb canyes, parasols,...) preparats per passar el dia, amb la barbacoa, la xixa, ...

Increïble cap dona es banya en tratge de bany- ja no en biquini-, sino totes vestides o aguantant estoïcament la calor. La Julia i l’Estel-la no s’atreveixen, de trencar el costum.

Aleppo, potser la ciutat que més em va agradar, més que Damasc. El zoco molt cuidat com la mateixa ciutat, l’hotel on varem estar era un seguit de cases rehabilitades en el mateix zoco amb patis, fonts, mobles antics,... fantàstic. Quan vam arribar estaven rodant una pel.lícula d'època i erem nosaltres els que semblaven fora de lloc.

Des d'Alepo en tren cap a Damasc i des d'aqui en taxi fins a Maldaba a prop del Monte Nebo ja en Jordània, sis hores de tren i altres en taxi, comptant el lent pas per la frontera, t’adones de la facilitat que representa moure's a la Unió Europea per la inexistència de fronteres interiors.

En Maldaba el més interessant el Mar Mort, una clavada per entrar el complex turístic amb accés al mar i amb piscines. Pel que ens expliquen és pràcticament impossible banyar-se fora d’aquests complexs tant per qüestions de seguretat, estem ja davant de la Palestina ocupada, com per la sal, en sortir de l’aigua necessites imperativament una dutxa.

Els nens varen disfrutar, també van tenir la primera piscina del viatge, ja s’ho mereixien... I al dia següent en taxi cap a Petra...


A les 7 del mati entravem quasi sols a les runes de Petra. L’entrada natural fantàstica a través d'un imponent sikh i de cop... el monument del tresor, com a la pel.lícula d'Indiana, va estar inoblidable, les vistes, també la calor, varem disfrutar. El final la Mar el va fer en ruc i despres amb l’Estel-la en cavall, i també per recordar el reparador bany de la tarda a la piscina despres de tota la calor, esgotats però contents.

Altre vegada canvi radical del viatge, com no teniem prou canviem el final previst relaxant del viatge en el Mar Rojo per la visita a Palestina. Haviem dubtat a l’hora de preparar el viatge i des de casa vam desistir d’entrar-hi pero finalment l'experiència d’altres viatgers amb els que vam coincidir a Petra ens assenyalà el bon camí.

A preparar en un parell d'hores el transport, l’hotel, ...sortim l’endemà. Arribem a la frontera i triguem més en passar a l'altre banda que en arribar-hi..., 6 hores per passar la frontera un pont d'un parell de kilòmetres que separa Jordania i la Palestina ocupada pels soldats israelis. No els agrada la visió del visat siri en els nostres passaports i ens fan passar una bona estona responent preguntes i omplint papers ...

Jerusalem... vius des d'un primer moment les manifestacions de les diferents religions, de les diferents branques del cristianisme, com es creuen obligats a compartir l’esglèsia del Sant Sepulcre. Un cert abandonament d’aquest lloc fantàstic, mai havia vist pintades dins d’una esglesia, falta de seguretat si pensem en les mesures que hem de passar per accedir el mur de les lamentacions o a l'explanada de les mezquites... Inoblidable el mur de les lamentacions, el jueus ortodoxes, les genuflexions, la passió de les diferents creences, les diferències entre els barris jueu, cristià, musulmá i armeni, la presència i vigilància constant dels soldats israelites...

Quina barreja de religions, de creences, quanta història... quantes guerres.

Visita a Betlem, travessem el mur fet pels ocupants, recorda Varsovia i el seu ghetto, indignació. A l’altre costat del mur un taxista ens fa la visita turística. Es cristià i palesti representa la tranquilitat, la serenor, les ganes de pau i enteniment, ens explica com els afecta negativament les accions que es produeixen a Gaza, però ens ensenya les colònies jueves i les torres de contol de l’exèrcit ocupant amb indignació.
Ens diu cada dia fan una casa nova, en dos mesos han construït deu edificis nous que ràpidament s'han omplert de colons jueus que arriben de tot el mon... volen ocupar tota Palestina, pero no ho aconseguiran, ... però per ell els de Gaza també estan tronats, nomes trets i bombes, cal diàleg per retornar a les seves vides. El nostre taxista havia tingut l'oportunitat de quedar-se a EEUU on va estudiar empresarials però la terra, la família ... el van fer tornar.
Ens crida l'atenció el simbol al taxi de prohibit fumar al costat de prohibit portar armes dins del seu taxi...

Tristor, altra vegada indignació, que injusta la resolució de l’ONU que va crear l’estat d’Israel en Palestina, pero caldria almenys que es complís i els palestins tinguessin part de la seva terra.

Discusions apasionades amb el meu fill, he de reconeixer que tanta injustícia em fa sentir profundament antiisraeli o antisemita? Han patit és cert però ara fan quelcom semblant amb el suport dels EEUU.

Varem veure penjada una samarreta, Bush no porta calçotets perquè no li cabrien els ous... EEUU no et preocupis aqui estan els jueus.

A l’esplanada davant del mur de les lamentacions molts grups d’escolars asseguts en rotllanes de l'edat del Pere (14 anys), rebent classes magistrals i aleccionadores de noies i nois soldats poc més grans que l'Estel.la (17 anys) que portaven fusells com si estiguessin de maniobres. Em recorda els grup excursioniste d'escoltes el que jo anava de petit, a diferència però de les armes...

A la Palestina ocupada veus nois i noies jueus molt joves amb fusells pel carrer, els nois segueixen la moda amb els pantalons caiguts com el meu fill, una ma per agafar-se els pantalons i amb l’altre ma agafant el fusell, alguns amb mira telescòpica. Impressionant el mur a la nit de shabat, arribant en autocars des dels diferetns barris de la ciutat o creuant ràpidament el barri àrab en direcció al mur, jueus amb les seves millors gales a la manera ortodoxa, soldats sense deixar les seves armes, ballant, cantant, resant, ... mostrant la seva força i la seva fe.

Bé continuem... Jerusalem i Palestina fantàstica hem tingut molt poc temps, ja tornem ja cap a casa via Amman, però primer un altre cop a passar als tràmits a la frontera, un munt d'hores ara en espera del bus que ens ha de fer el transbord d’un parell de kilometres. Por d’arribar tard a l'altre costat i perdre el vol, és Shabat i els jueus tanquen la frontera a les 12 del migdia... som els últims en passar a l'altre costat esperant a un estranger que recorria el pais en bici...

Ja a casa que bé, sense cap problema, i amb una experiència inoblidable. Ah... finalment la Mònica ha parit un dia abans d’arribar nosaltres, ja podria haver-se esperat un dia! -es queixen els meus fills...

Apassionant el viatge, apassionada la convivència familiar.